Francesc Florit Nin

Tenim un encàrrec ben estrany: pintar la nostra visió de Menorca. Fa anys el Centro de Arte Atlántico de Gran Canària va celebrar una exposició sobre la idea d’illa. Certament, les illes van curulles de connotacions filosòfiques i estètiques. Diré una cosa òbvia, la primera condició de Menorca és la d’illa, i açò, ho sabem prou, determina la resta de la nostra realitat, històrica, present i futura. Què implica que siguem una illa? Hi ha algun denominador comú que aglutini el “sentit d’illa” i el “sentiment d’illa”? No ho sé gens. Però molt em pens que els illencs d’illes petites, prou petites com per sentir la “illatat”, posseïm una actitud no prou definida que es troba entre la desconfiança, el recel, la gelosia i l’orgull, el coratge i la singularitat. De la mateixa manera que les illes són propícies per als endemismes, no és d’estranyar que l’espècie humana que habita illes peculiarment desenvolupi trets idiosincràtics. Açò deu ser un disbarat com unes cases des del punt de vista estrictament científic. Però, però, però les parts emotives per les quals ens movem, les 3/4 parts del total, bé en percebem alguna cosa. Com traduir açò en imatge?

Primer fou el silenci en l’origen de tot.

Diuen que l’art ja ni representa ni tan sols evoca, es presenta ell mateix i es relata sol. En la seva soledat, l’art ha hagut de recórrer a la llengua per a explicar-se.

Si la comunicació humana és sobretot expressió de llengua parlada, l’art plàstic mostrarà allò que les paraules no abasten de dir, a la recerca de l’inefable.
 
Com tota cosa amb dimensió humana, el silenci també és bipolar. Té una cara lluminosa i una altra de tenebrosa. El silenci és alhora el misteri i l’obvietat, el buit i la forma del buit, és la latència i la finitud.

En el cas de Menorca, açò s’ha traduït en la plasmació d’un paisatge determinat, els pinars, les cales i les platges de migjorn, marines d’aigües transparents. En canvi ha marginat altres contrades potser més peculiars i no tan amables.

El paisatge tradicional menorquí de pinars i platges és triat pels seus valors colorístics agradosos i tranquils. Valors que ofereixen una idealització del paisatge, d’una mediterranitat remarcada. En canvi més poques vegades s’ha atès el paisatge interior, no tan lluminós, més auster i carregat del treball de la terra.

La vida és un enyor, del que va ser i del que no serà. Tot esforç és impregnat d’una certa nostàlgia. Mai més no tornarem a veure el daurat d’una tanca amb la intensitat amb què vam veure els ulls de l’infant que érem. Mirades meravellades eren les primeres; l’expressió d’una descoberta contínua era llavors. Les parets de calç eren més blanques encara, la serena era més fresca després. Oberts els sentits tenim ara per una imposició gairebé moral; llavors però els sentits eren més que oberts, esbatanats. El cúmul dels anys potser ens han apaivagat la sensibilitat i ens han afeblit el coratge desinhibit de la desconeixença, – la infantesa té un deix temerari. Tal vegada. La memòria, sovint trista, ens reporta els moments que ja no hi són i, així, els enyoram. Viure tan a frec de la pell del món, sense gaires records, amb un lent passar de les hores perquè no teníem rellotge, era una gràcia de difícil actualització. Qui com jo malda per posseir aquells instants preciosos del temps lent i amable, es dedica a confegir els espais de la il·lusió, les mentides necessàries, les ficcions de les formes i dels colors per rescatar una espurna d’aquella tanca daurada.

Llibre de llavors

Dues imatges s’han avingut a trobar-se: l’ordre constel·lar i la llavor com a germen de la creació. La creació d’una imatge és sovint la conseqüència de la contemplació d’una altra imatge pròpia o aliena de la qual deriva. L’obra és alhora fruit i llavor d’altres obres. Així és com l’art, essencialment activitat, participa de les mateixes lleis de la natura: germinació, creixença, vida i mort.

Per a na Tònia meua,
el meu safreig, la meua mar,
la meua font.


Momentània joia, el pintor pinta allò que viu amb la mirada. La pintura és en primer lloc una afirmació del que és visible i un goig de la concreció. Tot allò que m’acompanya en els actes diaris forma part del meu museu particular d’artista i així vaig confegint una galeria d’imatges estimades, menudes sovint, més pretensioses altres vegades. Les coses del món van i vénen i en prou ocasions no tornen mai més. La pintura em reté les coses i n’evoca l’emoció inicial del primer encontre, com en les descobertes. Són les visions recordades que recuperen una certa seguretat davant la realitat sempre canviant, sempre morint-se. Les coses doncs desapareixen de la mirada i les persones igualment desapareixen del cor. Els brins i els branquillons de les plantes són la presència quotidiana al voltant de ma casa. Van i vénen, en el cicle anual de la vida. Són, en la seua menudesa, l’afirmació palpable de la visibilitat. Asseveren l’existència tothora momentània però joiosa.

La cal·ligrafia de la mirada pinta randes sobre la terra i el cel. El llapis segueix la partitura de les ales. Sobre el paper dansa el text del pinzell. El gest de la mà simula el ritme d’un signe de terra. Tot és un mirar sincopat i la naturalesa es mostra tothora seqüencial i temporal. Els éssers tenen la dimensió d’una durada, del lapsus que es debat entre la permanència i la impermanència, entre la quietud i el moviment.