|
Tempesta de per vida |
 |
 |
Joan Antoni Olives de Salort
El meu nom és Joan Antoni d’Olives i Salort. Fa anys que visc al casal fosc i humit dels meus avantpassats, un dels més antics de la ciutat, al carrer de Santa Clara. Fa tants d’anys que visc en aquestes llòbregues sales que som com un armari més. Estic tancat. Estic tot sol. La decisió de tancar-me per sempre al casal la vaig prendre fa molts d’anys una nit de tempesta que ha estat la tempesta de la meva vida. Abans tot era molt més alegre i clar i obert. Era un al·lot normal i rialler com qualsevol al·lot que ho té tot. No m’havia de preocupar de res perquè els meus pares, nobles rics de les famílies més antigues i respectades, em tenien el futur assegurat. Però tot es va ensorrar en una nit i de llavors la por ha estat la meva única companyia. Tots els altres del meu entorn es van anar esfumant. Primer amb la mort fulminant dels pares, la nit terrible, l’instant aterridor. Sense pares, el meu caràcter es va anar apagant i en lloc de somriures em sortien ganyotes, en lloc de paraules em sortien crits, en lloc de mirades netes tenia els ulls esclatats de foscor. I el cor compungit tot el dia. I així van anar desapareixent totes les persones del meu voltant: els amics, els parents i els criats del casal. Cap dels tants han pogut suportar la companyia de l’ombra que m’he tornat, ni cap d’ells ha sabut agombolar la fúnebre figura de la meva ànima. Només el més vell dels servents va quedar amb mi perquè no tenia on caure mort. Ell també és com una trista ombra. El calvari passat ha estat terrible. Però ja forma part de mi, com una nosa suportada durant anys i anys. Ara veig que allò que va succeir, per horrorós que fos, qualsevol altre ho hauria pogut superar. Però jo tenia una vida plàcida, vivia entre cotons i, açò sí que fa mal, era un presumit del benestar en una edat que encara no entenia res de les tragèdies del món ni dels infortunis de les desgràcies, que sempre arriben per sorpresa. Van ser aquelles circumstàncies que em van donar el cop més dur. La nit aquella certament va ser terrible, però encara ho ha estat més els anys de solitud i de pobresa, gairebé de misèria a què em va condemnar la fuetada d’aquella nit. Perquè no hi ha res més esgarrifós que viure amb por. No la por a una persona o a una cosa. L’autèntica por contra allò que no coneixes, que no saps ni tan sols quin aspecte té. La por d’una cosa incomprensible.
|
|
Llegiu-ne més...
|
|
La primera fulla |
|
|
Molt abans que els homes caminassin pel móm, tot era mut. Molt abans que els peixos nedassin per la mar, tot era sec. I molt abans encara que els ocells volassin pel cel, tot era quiet. Però un dia va ploure una torrentada. Amb la pluja el món es va omplir de veus i de gestos.
Enmig d'un clot de terra vermella, a la redossa d'un roquissar esqueixat, va néixer un brot prim d'una llavor perduda. Amb la terra humida de la gran pluja, del branquilló va sortir una fulleta delicada, d'un clor verd tendre i transparent. La fulla tenia un borrissol suau, una tija fina i unes venetes blanques que la creuaven com una xarxa diminuta de rius. Era la primera fulla del món i encara no tenia nom. Va néixer tan preciosa que prest prest la van festejar els enamorats.
|
|
Llegiu-ne més...
|
|
Enyoraria la mar |
|
|
Enyoraria sobretot les calades a la mar. Finalment aquesta era la darrera confessió que vaig fer abans de deixar el meu bon amic. Enyoraria la mar. Es va molestar una mica, ho vaig veure de cop, perquè em va mirar de reüll. El bon amic sempre tenia la mirada franca i ara la va esbiaixar amb la darrera confessió meva. Enyoraria la mar. Eren molts moments inoblidables que havien teixit la nostra amistat i ara ens separàvem qui sap si per sempre més. Vaig haver de rectificar: a ell també l’enyoraria, però no li ho vaig dir, m’ho vaig guardar ben endins meu. Tot i sentir-ho amb sinceritat, fa vergonya mostrar tan a les clares els sentiments. No teníem edat encara per engolir tanta emoció i tanmateix ja teníem prou maduresa com per comprendre l’abast d’una separació forçada a contracor.
|
|
Llegiu-ne més...
|
|
El món va capgirat |
|
|
El món ha canviat molt, res no s’assembla, ja no és el que era. El món va capgirat. Aquesta és la veritat i jo en tenc una prova ben clara. La prova són els fets que van succeir a un amic meu a qui el món li va capgirar la vida, però que ell deia que era el món que s’havia capgirat. Ell continuava tot condret.
Tot va començar quan al meu poble va arribar la moda de contar contes. Un costum molt sa que arreu del país ja feia anys que anava. Tanmateix, algunes poques vegades aquesta vella tradició d’explicar històries pot tenir uns finals ben curiosos. Tothom sap contar històries ni que siguin mentideres amb més o menys gràcia. Tots els pares mal que bé han hagut d’aprendre a contar històries als fills, com ara jo mateix. Però el meu amic era un autèntic expert a relatar fets. Jo diria que era com un d’aquells contaires que es guanyen la vida enfilant romanços un rere l’altre per les barberies i els bars modestos de la part antiga de la ciutat de Bagdad, abans de ser bombardejada.
|
|
Llegiu-ne més...
|
|
Cuina del delit |
|
|
Era per ella com una religió. Amb totes les cerimònies que calien, amb tots els rituals parsimoniosos i precisos, repetits anys i anys. Per ella també era el seu consol, el racó on se sentia segura, resguardada del món, completament plena. Sort que aquestes flaires li han perfumat la vida. Les tristors s'empetitien, les amargors s'endolcien i les desgràcies s'oblidaven més fàcilment entre les parets greixoses de la cuina. Oh dona més feliç entre les cassoles i els tians! I ella somreia amb aquell posat humil de qui s'envergoneix de la seva pròpia habilitat quan un rera l'altre li demanaven: Anna, i com ho fas? Quin és el teu secret?
|
|
Llegiu-ne més...
|
|
|
