|
Topografia de la Menorca culta |
 |
 |
Topografia de la Menorca culta
| 
| Francesc Florit Nin
Som un exagerat, com diuen dels ciutadellencs, de manera que no em faceu gaire cas. El fet és que sovint em passa que mai no en tenc prou, i allò que havia de ser d’un blanc immaculat se’m presenta d’un gris prou brut. M’agrada desfer tòpics, entre altres raons perquè els tòpics, a base de ser tant veritat arriben a avorrir de mentiders. És el cas de la bola sobre la gran activitat cultural de Menorca. Potser sí, en termes relatius. Ara que ve Nadal i quatre dies més tard és Sant Antoni, diada de la menorquinitat, les cartelleres culturals s’omplen d’actes i celebracions i festes i manifestacions de tota mena. Ja està bé. Record un breu estudi de Josep Portella referit a l’any 2002 que donava dades sorprenents: 228 exposicions, 540 conferències, 298 concerts de música clàssica, 206 de música moderna, 168 projeccions de cinema, 155 representacions teatrals... tot plegat donava una xifra de 2.414 activitats culturals anuals, és a dir 6 cada dia repartides en unes 32 per cada habitant. Sorprenent. Caldria continuar aquests estudis.
Però anam a pams: sovint aquest allau d’activitats “culturals” són més aviat activitats socials en bona part. Una segona consideració: la gran activitat cultural de la qual els menorquins ens sentim orgullosos de cara a la galeria es refereix en gran part a consum cultural. La tercera consideració és que la quantitat d’actes culturals no n’implica automàticament la seva qualitat, per suposat. Entre altres reflexions, em vénen al cap dues coses. En primer lloc si l’accés a la cultura que reflecteixen aquestes dades són de distribució àmplia o bé queda reduït a una minoria de la població. En segon lloc fins a quin punt aquesta activitat és lligada a la xarxa civil i fins on arriben les polítiques culturals de les administracions públiques. També em deman si tota aquesta oferta respon o no a la diversitat de la societat menorquina actual. Més preguntes: quina presència té la cultura de cultiu propi, per dir-ho d’alguna manera, i quina presència tenen els productes manufacturats importats a l’illa. Quina és l’aportació creativa de l’illa en el conjunt de l’activitat cultural?
Tenc les meues reserves quant al tòpic de la Menorca culta. Certament que els nostres vesins més propers –mallorquins i catalans– ens ressalten aquesta característica. Però, jo que som escèptic de mena i amb tiranya al pessimisme, veig el got mig buit. Veig un Teatre Principal amb una gran obra sobre l’escenari i el pati de butaques massa buit. Vaig a un concert magnífic de primeres figures i massa cadires sense ocupar. Assistesc a una conferència molt interessant i som quatre moixos que escoltam, els moixos de sempre. No en parlem quan, més enllà de la comoditat de l’espectador, l’activitat reclama la participació activa i compromesa de l’acte cultural...
polítiques públiques
No vull desmentir el tòpic. Tanmateix tenc la impressió ben subjectiva que els menorquins ens adormim sobre les glòries. La xarxa associativa de tipus cultural és atapeïda a ca nostra i reconeguda amb distincions i premis. No crec que es pugui dir el mateix respecte a les polítiques públiques. Els pressupostos que s’hi dediquen no són gaire afalagadors. Més preocupant és però la desorientació general que hi ha en la planificació, perquè em sembla que és erràtica i marginal. No sembla que Menorca tengui la cultura com l’eix central de la seva política. Som davant un moment de grans canvis i d’una profunda crisi de civilització. Els reptes culturals i de desenvolupament són enormes i en aquest sentit es postula la idea que és a través de la cultura com es poden encarar la cohesió social i l’enfortiment de les democràcies. Partint de la premissa que sense la cultura el desenvolupament sostenible (econòmic, ecològic i social) fracassarà, el nostre enyorat Eduard Delgado va coordinar un informe extens per al Consell d’Europa que va titular “Des dels marges, una aportació al debat sobre cultura i desenvolupament a Europa”, editat per Interarts i Edicions 62, Barcelona 1999.
El títol fa referència al canvi de perspectiva que s’hi proposa: traslladar la cultura des de la marginalitat a la centralitat en les polítiques públiques locals i nacionals. L’informe és d’un gran interès i ric en propostes i anàlisis, propi d’una visió intel·ligent i documentada, que conté més de cinquanta recomanacions i més de cinquanta idees per a enfortir la tesi bàsica. Tanmateix, aquestes concrecions es desprenen d’una sèrie de conceptes amplis que aquí miraré de resumir.
Primer que la cultura formi part del nucli central de l’Administració de manera que tota actuació de govern lligui la cultura amb el desenvolupament econòmic i social. Tanmateix la llibertat en la creativitat ha de generar col·laboracions entre individus i institucions, i no control o intervenció estatal. El criteri de la inclusió ha de presidir tota actuació per tal de garantir l’accés als béns culturals i la participació de grups marginats. Cal també un enfocament holístic de l’educació, donant una major importància a l’art i transformant les escoles en focus de comunitats culturals. S’ha de recuperar el lligam entre art i ciència que permet les noves tecnologies, que multipliquen les oportunitats de l’expressió creativa. La política ha de fomentar la cohesió mitjançant el reconeixement de la diversitat. S’ha de treballar en la consideració dels drets culturals d’una Europa cada cop més diversa. El ric patrimoni d’Europa (de Menorca) és un tresor que cal conservar i restaurar, tota destrucció és una pèrdua irreversible. L’establiment i el foment del tercer sector (institucions cíviques, ongs, xarxes ciutadanes) són d’interès públic i el seu reconeixement pot contribuir al progrés social. Davant la globalització, els governs han d’establir mesures per garantir oportunitats per als productors culturals europeus (menorquins), sense caure en una Europa (Menorca) fortificada, i enfortir l’àmbit local. Per no caure en l’aïllament cal fomentar les xarxes i els intercanvis.
traduir els reptes
Tot i que aquest resum tan esquemàtic no permet de copsar la profunditat de l’informe, en canvi sí que permet de veure’n l’amplitud. La centralitat de l’educació i de la cultura en les polítiques possibilita millor el desenvolupament social. En el cas de la nostra Menorca actual traduir els reptes descrits significa treballar en la direcció de garantir la cultura com un dret fonamental i no com a entreteniment o consum en temps d’oci, que ha d’atendre els tres paràmetres de la formació, la creació i la difusió. Seria bo que en aquest sentit féssim un parèntesi per demanar-nos què volem, per mitjà d’una trobada de reflexió, una mena de congrés plural i obert, de debat i propostes. El capital humà que tenim és impressionant, un caramull de persones interessantíssimes i d’institucions valuoses que tenen molt a dir. Crec que la reflexió s’ha de centrar en els valors més o menys consensuats i universals: la sostenibilitat, la memòria, la diversitat, les connexions, la creativitat i la innovació, l’autonomia i la cooperació, la solidaritat i els drets culturals i lingüístics derivats dels drets humans. Bo de dir, mal de fer, ja ho sabem.
Per començar a caminar no vindria malament fer un exercici d’autoavaluació: què es programa i per què, quina repercussió té, quina qualitat, quins protagonistes. El triangle amorós de formació-creació-difusió de la cultura es decanta rara per ara en els dos extrems i deixa penjat el vèrtex de la creació. Les polítiques són molt centrades en l’organització de cursos i tallers de formació, que van ser prioritàries en la dècada dels 80-90. Llavors es van incorporar les ajudes a la difusió dels productes acabats sota diversos formats i estratègies: publicació, manifestació, espectacle...Mentrestant s’anaven configurant uns equipaments culturals que encara mostren greus deficiències i mancances que no cal recordar. Ara és el torn del vèrtex oblidat. La creativitat, massa sovint entesa com una intimitat infranquejable de difícil penetració per a les polítiques culturals, ha quedat massa al marge de les prioritats. Ben segur que manca imaginació i gosadia per entrar en el camp del procés de creació mateix des del punt de vista de la incentivació ajuda suport estalonament foment...
Sovint es pensa que les institucions públiques han de reduir la seva intervenció en les infrastructures i els equipaments culturals per oferir-ho a organitzacions cíviques i creadors. No deixa de ser un criteri encertat... però insuficient, entre altres raons perquè s’han de concebre nous formats d’equipaments per als nous llenguatges emergents. Més enllà de les sales de consum (cines, teatres, auditoris, museus) hi ha d’haver espais per a la creació. És un problema evident: què tenen els actors, els músics, els pintors i escultors, els multimèdia, per desenvolupar-se i créixer com a artistes? I trob que he fet llarg. N’hauríem de parlar.
| | | | |
|
|
Les dones i els llibres |
|
|
Les dones i els llibres
En vistes que no tenim cinema d’una mínima qualitat en unes condicions una mica dignes i en vistes que no tenim teatre, ni amb condicions ni sense, aleshores ens hem tirat al vici de la lectura. No esteim per novetats, perquè no he vist tantes primeres edicions omplint els prestatges de les llibreries com en els últims anys. Aclaparador. En vistes de tot plegat, ens recloem a casa, ran d’una finestra, amb els peus damunt un timboret i aclofats a una butaca flonja ens disposam a l’acte més íntim del consum cultural.
Ah, el plaer de la lectura. La meua dona diu que si hagués nascut a cas comte, es passaria el dia llegint. S’aixeca de matinet els dissabtes i diumenges per tenir un parell d’hores d’una absoluta quietud per poder llegir i s’empassa mitja novel•la d’un sol glop, L’home lent de J.M. Coetzee, un magnífic títol. I com ella, els colpits per aquest plaer, en un petit comitè es troben un dissabte de cada mes per parlar de la lectura que han compartit. Un grup de persones intercanvien els parers sobre una obra d’art feta de paraules i parlen, parlamenten, s’escolten i aprenen junts. Em sembla un dels actes més bells i civilitzats en aquesta barbàrie de principis de segle. Hi ha arreu de l’illa petits comitès que, com en trobades clandestines, llegeixen llibres i se’ls fan seus, com un tresor de llibertat, com una festa contra el pensament únic. Celebració del llibre.
Ah, el plaer de la lectura! Fa tres o quatre anys vaig dibuixar unes figures femenines nues que llegien. A l’hora de posar títol a la sèrie em vaig demanar què hi havia representat i aleshores vaig veure que es tractava dels dos grans plaers de la vida: les dones i els llibres. La imatge no pot ser més seductora. La intimitat del nu amb la intimitat de la lectura, una experiència de l’emoció més sensual. Un autèntic plaer, el de llegir, el d’estimar. |
|
L’escola és al carrer |
|
|
|
Camins cap a escola.
L’escola i l’entorn
Cada vegada més els centres escolars treuen els seus alumnes de les aules, en tots els sentits, bons i dolents: expulsions, suports o sortides. Ens interessen ara parlar de les sortides. Aprofitam una visita a una exposició, feim una breu estada a un camp d’aprenentatge o organitzam excursions a una fàbrica. Els ajuntaments igualment s’han preocupat d’oferir als centres activitats educatives que complementen les ensenyances reglades i serveixen alhora per lligar més el seu municipi amb els petits que seran els ciutadans majors del futur. Alguns ajuntaments, a través de les cases de cultura, disposen de tota una programació diversa i ben estructurada. Perquè l’aula és moltes vegades un lloc avorrit, amb les mateixes cares, les parets gairebé buides; res no incita a fer-se preguntes i poques coses canvien per despertar l’interès de les ments inquietes, que ho són per naturalesa. L’afany per conèixer va lligada al contacte amb els problemes reals que et procura la vida. Primer sorgeixen les preguntes i les preguntes sorgeixen quan hi ha problemes a resoldre. I els problemes, de retop, només ens interessen quan ens afecten, quan els sentim reals i propers. Sortir de l’aula vol dir també fer-se flexible a les circumstàncies, pensar les activitats d’una forma més complexa, haver de tenir present més variables per a l’educació. És també connectar més amb la realitat, mirar que els alumnes facin les preguntes més directes, fer-los observar de forma experimental, requereix un esforç d’abstracció major, entre més coses. Es contribueix que els al·lots i les al·lotes tenguin una perspectiva més àmplia del món. |
|
Llegiu-ne més...
|
|
El prisma educatiu |
|
|
Un debat a la premsa de Menorca. 1999-2001
La gestació del llibre és molt senzilla. Des del MRPM ja ens adonàvem que la premsa de l’illa incorporava de forma habitual articles sobre educació. Des de la Conselleria d’Educació i Cultura ens va animar en la tasca i se’ns va donar la possibilitat d’editar aquest debat. Aquí el tenim: és un fragment d’una realitat, com un tros del passat que encara viu en el present. No és un fenomen tancat sinó ben obert com pot comprovar qualsevol lector de diaris. Ha dut feina. Especialment a na Tònia Gomis, estratega i logística del MRPM. Entre ella i jo vam seleccionar els escrits, vam fixar criteris, llavors ella demanava els originals als autors, els formats digitals, els permisos…No es tracta tampoc d’una feina de camp ni de recerca. Simplement oferim el material en el seu estat “natural” sense elaborar-ne interpretacions ni teories. Les notes de presentació que he escrit a l’inici del llibre són açò: una presentació més o menys objectiva del recull d’articles.
|
|
Llegiu-ne més...
|
|
Una excel·lència educadora del CP Pere Casasnovas. |
|
|
|
Les excel·lències educadores també existeixen. A Menorca no en són excepció, per molt que la percepció que es té sovint dels centres educatius no és tan afalagadora. He tingut el gust de contribuir de forma puntual en una de ben recent. L’experiència haurà estat tan enriquidora que convé dar-la a conèixer. El proper divendres dia 20 es presenta el producte final d’aquesta experiència. Els lectors en podran conèixer el fruit madurat de quatre anys de camí. És el viatge allò que compta, no tant el destí. Les mestres del col·legi Pere Casasnovas de Ciutadella donen amb aquesta experiència un exemple pedagògic de primera qualitat. |
|
Llegiu-ne més...
|
|
Centres d’art |
|
|
Fa un parell de mesos el Sr. Josep Portella com a conseller de cultura llançava la proposta de transformar la seu del Consell Insular en un museu d’art contemporani. La idea sortia a col·lació arran de la propera inauguració del nou edifici per a la primera institució menorquina. L’objectiu immediat és, segons van recollir els diaris, mostrar al públic les gairebé dues-centes obres que conformen el fons artístic del Consell. Aleshores vaig opinar que era una bona notícia i que era una obligació posar a l’abast de tothom aquell fons artístic com a patrimoni públic que és.
|
|
Llegiu-ne més...
|
|
Gaudi dels sentits festius |
|
|
|
De sorpresa en sorpresa, els cors i les mirades són atents als estímuls dels sentits. La festa lliga en un feix estret els sentits i les sorpreses. Per mirar, per escoltar, per olorar, per tastar, per sentir a frec de pell i per gaudir-ne de tot plegat. Les festes, com els rituals i els jocs, ens esperen a totes les cantonades dels anys per a trencar la línia contínua del temps i desconcertar-nos amb la seva vinguda, esperada i renovada alhora. |
|
Llegiu-ne més...
|
|
No surt als diaris |
|
|
|
Resulta sorprenent com poden ser de distants les visions. Em desconcerta com de diferents poden ser les prioritats. Allò que per a uns és d’una importància vital, per a d’altres és una nimietat, allò que per a mi és banal, per al veí és fonamental. Pel que fa a l’esfera privada, cap comentari: que cadascú es busqui la vida, que cadascú la campi com pugui, que cadascú s’inventi la seva particular neurosi i que sigui feliç (i deixi ser feliç els altres). La cosa pren una dimensió més preocupant i dramàtica quan és la decisió de polítics que decideixen per a tots. Aleshores les prioritats no poden estar tenyides per cap criteri ni personal ni capriciós ni tan sols de partit governant per atendre les conveniències electorals. Però sembla que açò és demanar massa. |
|
Llegiu-ne més...
|
|
Paisatge amb velo |
|
|
|
M’ho va confessar un amic: el millor és que t’omples els ulls de paisatge. Fa un dia plomís, d’una lleugera pluja que de tan fina sembla que no banya fins que quedes xop com una esponja. El fred pela, però prest agafes calor amb l’esforç. És una pràctica sana i respectuosa amb la natura. Tanmateix hi ha propietaris que no deixen passar per alguns camins. El fet és que resulta una delícia voltar amb la bicicleta pels carreranys de l’illa. |
|
Llegiu-ne més...
|
|
Els espais de l'ombra |
|
|
Hi ha un llibret preciós, de just 95 pàgines, de Junichir_ Tanizaki intitulat El elogio de la sombra ( ed. Siruela). Es tracta d'un breu assaig del reconegut escriptor japonès, en el qual, tal com mana el títol, va desenvolupant la idea d'ombra amb totes les seves implicacions. Per a la tradició oriental la bellesa es troba més en l'enigma de la penombra, mentre que la tradició occidental ha cercat la llum. No són dues formes d'entendre contraposades, sinó complementàries.
La lectura es fa exquisida i et suggereix moltíssimes reflexions entorn del model de vida que impera. Què impera entre nosaltres? La llum excessiva exportada des de la cultura de l'aparença. Si feim un repassó veurem com la televisió ha augmentat de brillantor i coloraines els programes, que els jocs dels infants porten tots llumets i són de colors llampants, que els diaris incorporen també els colors, que les cases sovint semblen discoteques i que per Nadal la llum es fa senyora i majora de cada racó de les ciutats i dels menjadors particulars.
|
|
Llegiu-ne més...
|
|
|
